La pagesia ha donat un cop de puny damunt la taula i s’ha mobilitzat aquesta setmana tallant la xarxa viària. És el crit desesperat d’auxili d’un sector exasperat des de fa temps per l’excés de burocràcia, per la caiguda de preus per sota de cost de producció, i per l’entrada a la Unió Europea de productes extracomunitaris als quals no s’exigeixen els mateixos requisits ambientals i sanitaris.
Per acabar-ho d’adobar, la mala gestió de la sequera per part del Govern de la Generalitat de Catalunya i les restriccions imposades a causa de la falta de planificació del mateix govern, han castigat de ple la pagesia, que davant els risc evident de desaparició, ha exhaurit la paciència.
Gràcies al focus mediàtic, que han aconseguit amb els talls de carretera, hem sentit aquests dies testimonis de molts pagesos que demostren l’hora greu que viu el sector. Però les dades, a més, corroboren aquesta situació extrema: només en deu anys s’ha reduït el nombre de pagesos a Catalunya en un 20%. I el que és més greu, dels que queden: gairebé la meitat tenen més de 65 anys, i només un 9% en tenen menys de 40.
Per explicar-me millor, deixeu-me que us parli des de l’experiència personal que hem viscut a casa, amb un dels cultius de referència a les nostres comarques: l’avellana.
Els camps d’avellaners perfilaven el paisatge i musculaven econòmicament la pagesia de les nostres terres. Una pagesia que era el pilar fonamental de l’economia dels nostres pobles, i que feia camí amb un esforç familiar titànic, millorant les plantacions, esplanant els masos, mecanitzant la recollida, construint basses i regs o excavant mines d’aigua sota terra.
En els últims anys, però, a causa de les dificultats enormes que pateix la pagesia, bona part dels avellaners s’han abandonat i, dels que queden, molts han mort per culpa de la sequera i les plantacions s’han perdut definitivament.
Les dades, tornen a ser contundents: a Catalunya fa 20 anys es produïen més de 22.000 tones anuals d’avellanes. Ara, fa anys que ja no s’arriba ni a la meitat d’aquella xifra, i al 2023 no es van superar ni les 4.000 tones.
Però això no passa només amb la fruita seca. Pel que fa a les olives, els pagesos van perdre la meitat de la collita el 2022 i aquest passat 2023 han perdut entre el 60 i el 90%. Si parlem de cereals, els pagesos van perdre la meitat de la collita el 2022 i el 2023 han perdut el 70%. I si parlem d’arròs o raïm, aquest any 2023, els pagesos han tingut la pitjor collita en dècades.
Un país que vol mirar cap al futur amb optimisme o una societat que vol garantir el seu benestar, no es pot permetre que es perdi la seva agricultura i ramaderia.
Els pagesos, no només ens garanteixen els aliments de proximitat i de qualitat, fet vital per a tots nosaltres. També ens cuiden el país per evitar que cremi a l’estiu, ajuden que els pobles no quedin abandonats, i estan sempre al costat de la gent quan d’altres passen dificultats.
Per això ara cal que siguem nosaltres, tots, qui ara els ajudem a defensar el dret a viure dignament de la terra.
Per tot això, Junts per Catalunya donem ple suport a les reivindicacions del sector i estem impulsant iniciatives que puguin ajudar-hi, com haver aconseguit la rebaixa de l’IVA de l’oli al 0% o haver forçat un ple monogràfic sobre la pagesia al Parlament de Catalunya, que se celebrarà del 5 al 7 de març, i que té per objectiu acordar mesures concretes per donar resposta immediata a la situació.
Cal que tothom estigui a l’altura, no és admissible la tèbia resposta que ha tingut el Govern de la Generalitat, perquè com diem els que som de família pagesa, «la nostra fi, és la vostra fam». I, com a país, no ens podem permetre ni una cosa ni l’altra.
Article publicat originalment al Diari de Tarragona l’11 de febrer de 2024.